Per aquest dissortat Nadal de l’any 2020, el de la pandèmia, haguèrem de deixar de banda un viatge a París o una volta per Madrid. El confinament dins Catalunya ens obligà a revisar comarques belles que teniem un xic oblidades. Per això, abandonada la idea del Pallars, on nevava seriosament, decidírem marxar cap a Figueres, la capital de l’Alt Empordà, lloc ideal per visitar aquestes terres fantàstiques.
La primera parada fou Empúries, les platges suaus on els grecs desembarcaren a la nostra terra, i on fundaren la seva bonica ciutat, les ruïnes que admiràrem només arribar.
Tot seguit continuàrem viatge fins Sant Martí d’Empúries, petita joia medieval amagada darrera les seves dunes, amb la seva església gòtica, com un far o un castell, damunt la mar.
En acabat, i donat que tots els restaurants de la petita vila eren plens, ens arribàrem fins el poble de Sant Pere Pescador, on anàrem a raure al bar Ruki, un lloc senzill però molt bo per dinar.
Tot seguit, caient ja la tarda, fèrem cap a Castelló d’Empúries, capital altanera del comtat antic, dominada per la imponent catedral gòtica de Santa Maria. Un didal de carrers, amb places plenes de palaus, una ciutat preciosa.
Finalment vam arribar al destí, l’hotel Ronda de Figueres, un Ibis Styles bonic, net i polit, amb gent amable, un bon restaurant i habitacions a bon preu. Visitàrem Figueres, la basílica de Sant Pere, el Museu Dalí, i el poc conegut Museu de l’Empordà, amb uns quants quadres, pocs, de mèrit: un Dalí, un Nonell i un parell de Mir.
L’endemà agafarem la carretera cap al monestir de Sant Pere de Rodes, penjat dalt del Cap de Creus, una meravella del romànic català, un monestir agreste, de pedra sense polir, amb vistes damunt el mar.
De Sant Pere baixàrem al Port de la Selva, quiet i reposat enmirallat en la seva badia perfecta. Dormit al sol càlid de l’hivern mediterrani.
Seguírem cap a Cadaqués, la magnífica vila pescadora i pirata, arraulida al final de l’ampla badia. Dinàrem a la Gritta, un italià que ens enamora des de fa temps, i recorreguèrem els carrers tranquils i lluminosos amb calma. Donàrem la volta a les Ribes d’en Pitxot i el camí de Caials gaudint de les vistes damunt el poble blanc.
Tornada a Figueres caient la tarda. Plovisqueja mentre passegem per la capital de l’Empordà. Botigues obertes, gent als carrers, l’ajuntament i el castell de Sant Ferran, imponent, ja a les fosques.
El nou dia ofereix la possibilitat de veure l’admirada Canònica de Santa Maria de Vilabertran, fastuosa obra del romànic i el primer gòtic català, poc coneguda, poc visitada. Recorrem amb delit contingut les estances pures, de línies precises i clares.
Seguirem la ruta cap al bonic poble de Peralada, capital del Vescomtat rebel dels Rocabertí. Carrers i places tortuosos. Covents arruinats, decadència d’un passat esponeròs.
Continuem navegant pels camps plans i infinits de l’Empordà, fitant les Alberes que s’estenen al nostre davant, passant petits llocs, fins arribar a Rabós i d’allà, pujant per un camí rural, fem cap a la Vall de Sant Quirze, que senyoregen les ruïnes potents, pedra viva, de l’antic Cenobi de Sant Quirze de Colera.
Seguint la nacional 260 arribem a la Costa Brava més del nord, a tocar de França. Llançà, Garbet, Colera i, finalment, Portbou, amb la badia closa, ferèstega.
Anem a dinar a Llancà, al restaurant de Can Rafa, una troballa de les que cal compartir. Cuina de qualitat a bons preus, tracte amable i familiar. En acabat donàrem una volta pel poble alt, allunyat de la mar, i també pel port de Llançà, abans de tornar a casa, a Barcelona.
Grans rutes i viatges 