Tag Archives: balfagon

El Maestrat pel Pont de Maig, 2017

El Pont de Maig de 2017 vam anar al Maestrat de Terol. Vam sortir de Barcelona, amb parada a dinar al poble de Tarragona, per continuar cap a Morella, Mirambel i Cantavieja, on vam arribar cap al tard, plovent. Però ens allotjàvem en un bon hotel, el Balfagón, i va parar de ploure, fet que ens va permetre una nova descoberta de les bellesses, naturals i patrimonials d’aquesta vila, capital del Maestrat de Terol: la seva plaça porxada, amb la Baylia, l’església, cases blasonades i els espadats on està entronitzada. A la nit, sopar al mateix restaurant de l’Hotel Balfagón, molt bona teca per no gaires calers i a dormir!.

L’endemà ruta per petits poblets del Maestrat de Terol pels que havíem passat moltes vegades sense aturar-nos, anant cap a Terol, cap a Morella… Ara era la seva hora. Fortanete és petit, amb una església graciosa i un parell de cases fortes, però no passa res si no pareu.

Deixàrem Fortanete per continuar cap a Villarroya de los Pinares, una població amb una mica més de gràcia, però molt petita també. Una església molt interessant, divertida a l’hora de trobar l’entrada, el petit riu Guadalope, una torre que havia estat del castell, i un parell de cases nobles.

Vist Villarroya, seguim la nostra ruta ara cap al petit poblet de Miravete de la Sierra, aigües avall del riu Guadalope, a 6km. de Villarroya. La carretera passa per paisatges geològics molt espectaculars, minerals, amb poca vegetació, restes d’un antic mar cretàcic. Però el parc fluvial del Guadalope dona una nota de verd amb la seva vegetació de ribera. Arribem a Miravete, petitó, una cucada, amb la seva església, amb un claustre renaixentista molt maco, la plaça, el riu, el pont, les restes del castell i quatre cases de pedra. Una composició molt rural i molt xula.

Deixem Miravete amb la sensació que hem vist el millor del dia, i agafem cap a Allepuz, poble interessant però que desestimem, per anar cap al cor de la Sierra de Gúdar i Javalambre, amb alçades pel damunt dels 1.500 mts. Pobles ja serrans, com Gúdar, que tampoc visitem, o com Alcalà de la Selva, on ens aturem a dinar. Alcalà, amb el seu castell i les cases blanques, muntanyenques, baixant el turó, amb la seva imponent església i amb els paisatges que l’envolten mereix una visita.

A Alcalà vam dinar a la Fonda Corella, bon menjar aragonès i serrà, un lloc amb gent amable i acollidora, que també te apartaments, si voleu dormir-hi. Molt recomanable. De tornada refèrem el camí de l’anada però no vam parar a Cantavieja perquè era aviat i vam anar fins la joia del Maestrat: Mirambel. Aquest poble murallat ho té tot: un convent de monges agustines amb una torre plena de gelosies calades. Palaus, cases de pedra, una llotja renaixentista, ajuntament i palaus… És premi Europa Nostra de patrimoni i s’entén només veure’l!.

De tornada a Cantavieja, i abans de sopar, fem una volta per sota els espadats que sustenten el poble, amb unes vistes impresionants. I aprofitem per tornar a la plaça porxada, que ens encanta. Sopar, molt bé, al mateix hotel Balfagón, i dormir. L’endemà tornada a Barcelona, prèvia parada a la casa de Tarragona per dinar. Una bonica ruta per les terres ferèsteges i dures del Maestrat, que a la primavera presenten la seva millor cara.

Deixa un comentari

Filed under 2017, aragó, Espanya

Maestrat, juny de 2011

Pel pont de la Pasqua Granada del juny de 2011 vam fer una volta pel Maestrat de Castelló i de Terol, veient pobles molt bonics, medievals, poc visitats, d’una arquitectura ferrenya, en un paisatge grandiós, monumental per ell mateix, com les viles que amaga.

La nostra ruta pel Maestrat comença a la part de Castelló d’aquesta bellíssima regió natural i cultural, en concret a la vila murada de Morella, on vam dinar a Casa Roque, un lloc a recomanar. Continuem la ruta, havent dinat, cap al preciòs poblet de Mirambel, que sembla extret de l’edat mitjana. Guapíssim, autèntic. Admireu els seus balcons, el seu ajuntament, carrers i cases de pedra.

 

Continuem cap a Cantavieja, caient ja la nit, on tenim reservada habitació al magnífic Hotel Balfagón, on dormireu i menjareu molt bé i per no gaires diners, en relació a la quantitat i la qualitat del que us oferiran. Hotel molt recomanable!. Aquella tarda una volta al poble, cases de pedra, ajuntament, plaça porxada, església… i a dormir.

L’endemà fem camí cap a Villarluengo de las Truchas, poble desconegut, penjat dalt del seu penyal, i baixem cap a Pitarque, poble encara més desconegut, a la vall del seu nom, passat un espectacular congost. Remuntem a peu, des del poble, el riu d’aquesta vall oblidada per veure’n el naixement, del que ens diuen meravelles. Però el camí és llarg, els nens son petits i abandonem a mig camí. La vall i el riu, però, ens deparen paisatges fabulosos, verges, intocats pel turisme.

Villarluengo, amb la seva església de dos campanars!.

Riu Pitarque.

Pitarque poble.

Seguim carretera endevant cap a Ejulve, el poble dels pernils. L’aire fa olor ja abans d’arribar-hi. Per la ruta trobem els famosos órganos de Montoro. Carreteres sense pobles, paisatges grandiosos però molt despoblats.

Órganos de Montoro

Ejulve, carrer i església.

Continuem cap a Molinos, on arribem a l’hora de dinar. Ho fem al Bar el Fontanal, a la mateixa plaça major del poble. Molt bé. Dinar senzill, bo i barat. Fantàstic. A la tarda anem a veure les famoses coves de Molinos, les “Cuevas de Cristal”. Una passada. Guapíssimes.

Tornem a Cantavieja per una ruta molt bonica, paisatges bonics: Castellote, Bordón, Olocau del Rey…  Abans d’anar a sopar i dormir a l’Hotel Balfagon, fem una nova volta per Cantavieja: ajuntament, carrers, església…

Al matí del dilluns de Pasqüa Granada tornem cap a casa. La tornada la fem per la Iglesuela del Cid, un poble molt bonic del Maestrat de Castelló, amb palaus, església, muralles, cases de pedra i carrers medievals, com quasi tots els d’aquesta zona que hem visitat.

Una parada també a Ares del Maestre, espectacular poble medieval penjat d’un turó de vertígen, just quan la carretera abandona el Maestrat per caure sobre el litoral de Castelló. Darrera parada abans de tornar a casa al restaurant Diego, a Santa Bárbara, poble de l’Ebre, un lloc molt recomanable, gastronomia de qualitat. També tenen habitacions.

I s’ha acabat!

Deixa un comentari

Filed under 2011, aragó, Espanya, terol, valencia