Espot 2012

Pel pont de maig varem anar a Espot, població que no coneixíem. Pujàrem fins a Gerri de la sal, on visitàrem el seu famós monestir romànic i dinàrem al poble de Baro, a la Fonda Farrés, bona cuina i habitacions prou correctes. Passat sort paràrem un moment a Escaló, poblet medieval, on anàrem a veure l’amagat i derruït monestir de Sant Pere del Burgal, una altra joia romànica, mitja hora curta de camí.

Finalment arribàrem al nostre destí, el bonic poble d’Espot, rodejat de natura. Aquest any descobrírem dos valors segurs a Espot: l’hotel Roca Blanca, una delícia, desdejuni excepcional, i els sopars i dinars del restaurant Can Juquim, un restaurant casolà, bona brasa, molt recomanable.

L’endemà sortírem d’Espot en direcció a Son, on visitàrem l’església romànica, preciosa, i l’escola de natura de les planes de Son, on dinàrem.

A la tarda baixàrem cap a Sorpe, Borén, Isil i Alós d’Isil, on visitàrem les seves esglésies romàniques i pujàrem fins el refugi de la Borda Pina. Tornada a Espot.

Com que haviem arribat aviat a l’hotel encara ens va donar temps de pujar fins el llac de Sant Maurici, a peu, i veure caure la nit, i una mica la pluja, als Encantats. De tornada un encontre inesperat: una parella de cérvols, grans, majestuosos. Sopar a Can Juquim i dormir al Roca Blanca.

El dia següent baixàrem a Esterri d’Àneu, a veure el museu de les valls, instal·lat en una bonica casa pairal al centre del poble. I també una església romànica a la sortida, als afores del poble. Dinàrem al costat mateix de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, al restaurant Braseria l’Esquella, molt bé, molt bo. Després, a la tarda, pujàrem fins el poblet de Gavàs, on comprarem un dels famosos formatges de Ca la Roseta.

Abans de tornar a l’hotel encara ens quedaven forces per anar fins el remot i amagat poble de Baiasca on es troben les úniques pintures romàniques autèntiques de tot el Pirineu català. No foren venudes, ni arrencades perquè no les havien descobert. Cal molta fe per pujar a Baiasca, però el premi és gran.

Tornada a l’hotel, sopar a can Juquim. L’endemà tornada cap a casa, no sense abans parar al castell roquer de Mur, que feia temps que volíem veure, amb la seva torre i l’abadia romànica, desgraciadament sense pintures originals.

Dinàrem a l’Hotel Terradets, un bon hotel familiar, que proposa un restaurant self-service, que no ens va acabar de fer el pes. En acabat tornada a casa.

Milano Maig 2012

Aprofitant el pont de maig del 2012, i que nostre fill cantava en una coral, el vam acompanyar a Milà. El viatge fou en avió i, en arribar, llogàrem un cotxe. Estàvem al Novotel Milano Malpensa, prop de l’aeroport. Allà dormirem les dues nits. El primer dia anàrem a Cremona, ciutat que ja coneixíem del viatge de l’estiu de 2010.

Cremona ens encanta. Hi tornaríem mil vegades. Estem enamorats de la llum d’aquesta ciutat pagesa, plana, al marge del riu Po, en el bell mig de l’extensa depressió de la Padania. Cremona no te paisatge, però el crea ella mateixa. El crea la seva increible catedral, romànica, imponent, bellíssima. El creen els tallers dels luthiers, artesans de la música, que produeixen des de fa segles, tota mena d’instruments musicals. Però sobretot violins. Stradivàrius, Guarneri… mestres de l’art de fer els millors instruments de corda. Un art que perdura, ben viu, avui. Trobareu artesans, artistes luthiers treballant als seus tallers, de cara al públic. Els veureu a través dels seus aparadors, des del carrer, o mitjançant les portes de les botigues, generosament obertes. Us ensenyaran el què fan sense recança. És màgic. Per dinar anàrem a Latte Lie’r, un bar desenfadat, avui més aviat una botiga de moda amb saló de te. No ens agradà tant com la primera vegada que hi haviem estat. A la tarda viatjarem a Piacenza, bellíssima ciutat també.

Piacenza no és molt gran. És una ciutat mitjana. No està entre les millors ciutats italianes. No és Florència, Venècia o Roma. Ni tan sols és Milà. És una petita ciutat. Però a Itàlia totes les ciutats mereixen una visita. Piacenza però te monuments suficients per merèixer la nostra atenció: el seu famós “Gotico”, el palau comunal. Un edifici bonic, imponent, amb les dues estàtues dels Farnese, senyors feudals de la ciutat, fets en bronze per Leone Leoni. Varem sopar al costat de la basílica de Sant Antonino, en un restaurant que us recomanem vivament. Fan unes pizzes boníssimes, una pasta deliciosa, uns plats fantàstics. Està en un semisòtan, baixant unes escales. És grandiós. I cap molta gent, però cal reservar. Sempre és ple a tope. Anoteu-vos bé el nom: Taverna In. Piazza di Sant Antonino, 8. Tel: 0523 335785. Els preus són escandalósament tirats, i el menjar maravellós. A la nit, tornada a Milà, al Novotel de Malpensa. L’endemà darrer dia a Itàlia. Decidírem fer els llacs: el Maggiore i el d’Orta.

I, al mig del Llac Maggiore, davant de la bellíssima població de Stresa, vam albirar a l’horitzó les decadents i romàntiques illes Borromees. Tota la riva del llac sembla extreta d’un altre temps. D’un temps de festes i balls, de balnearis, i de estiueig. Tots els pobles del llac tenen aquest aire retro. Amb els grans hotels, les villes amb jardí, els parcs, les zones de bany reservades… De tornada, camí de l’aeroport varem dinar al Novotel Malpensa, el mateix on haviem dormit, i altra vegada en avió, fins a casa!.

Saragossa 2012

Pel pont de Pasqua de Pentecosta de l’any 2012 varem fer una sortida per Aragó, fent base a Saragossa, a l’Hotel Alfonso, en el carrer Coso, el pur centre de la ciutat, un establiment recomanable. Sortírem de Barcelona per acabar dinant a Bujaraloz, a l’Hostal Las Sabinas, un lloc senzill i casolà, de menú únic per quatre calerons. A la tarda arribada a Saragossa, volta per la ciutat. Sopar a La Mafia. Dormir a l’hotel.

L’endemà anàrem cap a Veruela, el fantàstic monestir als peus del Moncayo.

Dinar al restaurant que hi ha a prop del propi cenobi, un xic més amunt, anomenat El Molino de Berola. No és el millor restaurant que hem provat, ni el millor de la zona. A la tarda feien jornada de portes obertes al palau de l’Alfanjeria, seu de les corts aragoneses, un meravellós exemple d’arquitectura àrab a Espanya. Una passada!.

Sopar a la Mafia, de nou, i dormir al nostre hotel. I per la tornada una ruta per no perdre el dia. Amb el dinar encarregat prèviament a Las Sabinas de Bujaraloz, visitàrem el monestir cistercenc de Rueda, prop de Sástago, a la vora de l’Ebre, guapíssim.

I, en acabar, ja en ruta cap a Bujaraloz, les llacunes salines de La Salada, en mig dels Monegros. Paisatge desèrtic, guix arreu.

Havent dinat, a la tarda, a Lleida, una parada a l’estany d’Ivars d’Urgell i Vilasana, paradís de les aus. I cap a casa!.